Poc més d’un segle després, aquesta obra, fruit del paisatge sonor escoltat a Céret i a la Cerdanya, ens permet continuar trobant diferents possibilitats per interpretar-la i pensar en propostes artístiques com la meva, on incorporo l’actual paisatge sonor a la performance. És una manera de seguir l’exemple d’aquells artistes i de buscar noves maneres d’oferir la seva música. La meva procedència cerdana ha estat clau per a començar i abordar aquesta recerca artística sobre la Suite per a piano Cerdaña de Séverac. 

 

En aquesta investigació utilitzo el concepte de paisatge sonor a la interpretació entès com el conjunt de sons que defineixen un específic espai/temps incloent les dimensions humanes, socials, etc. implícites en ell, com la interacció amb la naturalesa, les creences, les formes de lleure, les formes de subsistència... Correspon a la forma en què va ser definit per la primera norma internacional dedicada al paisatge sonor, publicada a l'agost de 2014[i]. 

 

A Cerdaña trobem el paisatge sonor català i cerdà explícitament. Però aquesta obra, i és el que he volgut explorar amb aquesta recerca, també permet trobar-lo d’una manera més implícita, en les característiques de les melodies i els ritmes, a les estructures… i no només de la sardana, sinó també de les altres danses populars que tocaven les cobles. També trobem la imitació dels instruments de la cobla i la presència de la seva amistat amb el cèlebre compositor i pianista català Isaac Albéniz. El meu objectiu ha estat explorar amb el piano les possibilitats d’un so imaginari de la Cerdanya a la primera dècada del segle XX. 

 

D’altra banda, els actuals i familiars sons per l’oient del mateix esdeveniment, celebració o activitat s’entremesclen, en forma de gravacions, amb aquells que van tenir lloc fa una mica més d’un segle tal i com Séverac els va traslladar a la seva obra i com la meva imaginació d’aquell paisatge sonor em porta a interpretar-la. El propòsit és provocar una reacció a l’audiència i despertar associacions, oferint una perspectiva contextualitzada de l’obra de Séverac, així com despertar una reflexió en temes socials com la contaminació o la recuperació i la pèrdua de les tradicions. 

 

“Si es cierto que el arte nos cambia no es menos cierto que el arte a su vez se vuelve una forma de imaginar y reimaginar nuestro propio pasado. Un modo de interrogarnos acerca de dónde venimos, cómo hemos llegado a ser quienes somos. Y una forma de conversar con quienes ya no están aquí, construyendo desde el presente nuestra idea del que fue su mundo” (Chiantore 2021, 179)[ii]. 

 

Aquest paràgraf del llibre Malditas palabras de Luca Chiantore (2021), en el qual ens proposa moure fitxa, tant amb la música com amb les paraules amb les quals ens referim a ella en l'àmbit de la interpretació de la música clàssica, és el resum del que representa per a mi Cerdaña de Déodat de Séverac. D'altra banda, el meu bagatge professional més recent m'ha permès inserir el present entre el passat en la performance.

​​

Amb la interpretació que he construït de Cerdaña he volgut atreure l'atenció activa de l'oient i fer-li reflexionar sobre l'estímul que genera el paisatge sonor. D'altra banda, és una manera de fer partícip a l'oient del paisatge que a mi m'ha evocat aquesta obra, permetent-me a mi mateixa una altra manera d'abordar-la. La meva proposta interpretativa pretén fer veure una altra dels vessants que una obra posseeix i que pot quedar oculta si no ens atrevim a experimentar, apostant per una interpretació que manifesti de manera evident la meva manera d'entendre-la, de pensar-la i de sentir-la. Les gravacions que incloc en ella la converteixen en una primera temptativa i alhora en un lloc de referència. 

 

La cerca dels moments en els quals fer escoltar cadascuna de les pistes, quina pista llançar, com fer-la interactuar amb la meva interpretació, si durant o parant-la, ha consistit en una tasca única per a cadascuna de les de pistes o per a un conjunt de pistes del mateix número amb característiques similars. També he descartat algunes pistes que inicialment havia valorat incloure. Les pistes relacionades amb el transport públic i la naturalesa les he extret de catàlegs de so d'internet perquè la qualitat i la varietat era molt major de la qual podia obtenir gravant amb els meus propis recursos. Les pistes amb sons més específics les he gravat amb la interfície d'àudio Zoom H8.

 

D’aquesta proposta performativa també ha format part una recerca sonora al procés de mescla i masterització, escollint diferents opcions de reverberació pels múltiples canvis de textura de les seccions que contenen cadascun dels números de la Suite. El propòsit ha estat la de donar la sensació de llunyania o proximitat, o la de simular espais més oberts o tancats on podrien tenir lloc les diferents escenes a la vall. Recents treballs discogràfics com el de Alice Sara Ott (Field: Complete Nocturnes, Deutsche Grammophon 2025) que recorre al so Dolby Atmos o el de Pavel Kolesnikov (Johann Sebastian Bach Goldberg Variations, Hyperion 2020), fan explícita aquesta manipulació com a part del procés creatiu.  

​

La Suite per a piano Cerdaña es compon de cinc peces: “En Tartane” (L'arrivée en Cerdagne), “Les Fêtes” (Souvenir de Puigcerda), “Ménétriers et glaneuses” (Souvenir d'un pélerinage a Fontromeu), “Les Muletiers devant le Christ de Llivia” (complainte) i “Le Retour des muletiers”.

 

A continuació exposaré les característiques de la meva proposta artística per mostrar com s’entremesclen els paisatges sonors passat i actual, i com s’impregna dels trets de la cobla. M’agradaria també destacar la manera en la que religió, tradició, festes populars, natura i pertinença estan presents a Cerdaña. 

 

[i] Defineix el terme paisatge sonor com “entorn acústic com és percebut o experimentat i/o entès per una persona o persones, en context” (“acoustic environment as perceived or experienced and/or understood by a person or people, in context”), ISO 2014.

[ii] “Si es cierto que el arte nos cambia no es menos cierto que el arte a su vez se vuelve una forma de imaginar y reimaginar nuestro propio pasado. Un modo de interrogarnos acerca de dónde venimos, cómo hemos llegado a ser quienes somos. Y una forma de conversar con quienes ya no están aquí, construyendo desde el presente nuestra idea del que fue su mundo” (Chiantore 2021, 179).