Els títols de l’obra Cerdaña són molt precisos i requereixen coneixement de les situacions que descriuen quan s’interpreta l’obra. Alguns autors han abordat la presència d’elements de música catalana a l’obra per a piano de Séverac, siguent Fàbregas, Guillot, Waters i Catherine Buser Picard alguns d’ells, però cap ho ha relacionat amb la interpretació o s’ha basat en una anàlisi contextualitzada. 

 

En la meva opinió, la textura i l’escriptura de Cerdaña, conjuntament amb l’estructura tenen molta relació amb la cobla, com les melodies, els compassos, els acompanyaments, els ritmes i els “efectes sonors”. Amb la meva interpretació he intentat aconseguir la màxima diferència entre registres; fer efectes “rústics” amb els accents, baixos, acords, notes pedal, quintes, i ostinati; no amagar els acompanyaments; i emfatitzar les melodies secundàries per apropar-me al so de la cobla. També he buscat aquest so perquè he volgut explotar les possibilitats que aquest recurs m’aporta per contextualitzar aquesta obra des del meu propi imaginari del paisatge sonor experimentat per Séverac. 

 

Per concloure, m’agradaria senyalar que les obres tenen segones oportunitats des del context de l’intèrpret i no només del compositor. Aquesta convicció m’ha portat a dibuixar aquesta línia entre passat i present amb la incorporació de les gravacions, donant a l’oient l’oportunitat de moure’s de l’aquí i l’ara cap a un segle enrere a través del so, experimentant la mateixa situació que sonorament és molt diferent. 

 

El paisatge sonor és un catalitzador d’imitacions, evocacions, records i afiliacions. Està àmpliament reflectit a l’obra de Séverac, però també a l’escolta d’aquesta obra avui en dia, donant-nos l’opció d’apreciar-la un segle més tard i generar una nova relació amb el paisatge sonor, actualment convertit en un so imaginari per nosaltres.